ARTICLE DE MÀRIUS SERRA A LA VANGUARDIA DEL 21 DE JULIOL DEL 2013
Era d’esperar que després de tanta metàfora nàutica en la política catalana arribaria el dia en el qual algú es llançaria a l’aigua. El mundial de natació que se celebra aquests dies a Barcelona era una ocasió excel·lent i així ho van fer dijous un munt d’esportistes aquàtics agrupats des de fa dos mesos sota el nom de Natació Catalana per la Independència. Són catalans un 60% dels seleccionats que aquests dies competeixen al Mundial per Espanya, així com un 100% dels àrbitres de waterpolo, però pocs gosen piular. És lògic. L’any 2006 el capità del CN Mataró Jordi Garcia va manifestar en un mitjà local que el satisfeia ser convocat amb Espanya perquè li permetia jugar al més alt nivell però que jugar-hi mai no li resultaria tan emotiu com fer-ho amb Catalunya. Per aquest comentari la Federació Espanyola li va picar la cresta. Tot i la por fonamentada a represàlies, doncs, entre el gairebé un miler de signants hi ha professionals en actiu com la nedadora olímpica (a Londres) Clàudia Dasca, els waterpolistes Dani Sulla i Sergi Mora, el tècnic que ha fet del CN Sabadell femení un equip llegendari, Nani Guiu, o l’àrbitre olímpic Jaume Teixidó. Però lògicament la gran majoria són esportistes retirats. El manifest independentista el va llegir el mític Santiago Esteva (Reus, 1952), diploma olímpic a Mèxic 68 i resident a Indiana del 69 al 74, on va coincidir amb Mark Spitz.La saltadora Montserrat Ferraro (CN Montjuïc) va explicar com, tot i ser la tercera d’Espanya, quedà fora dels Jocs de Los Ángeles 84 mentre hi anaven les dues primeres i la quarta. El waterpolista Sergi Pedrerol (Molins de Rei, 1969), or olímpic als Jocs d’Atlanta 96, plata a Barcelona 92 i doble campió del món a Perth (1998) i Fukuoka (2001), ho va verbalitzar sense embuts. Ell va competir per Espanya “perquè era el que hi havia”, però hauria preferit fer-ho per Catalunya. Va explicar, a més, la rocambolesca escena de Fukuoka, quan va fallar l’himne i el locutor va demanar els components de l’equip espanyol que el cantessin. “Només alguns el van taral·lejar”, assegura Pedrerol, “i d’altres vam callar”. El moment és impagable. Molts dels waterpolistes catalans fan mutis i els pocs aficionats espanyols desplaçats al Japó han de suplir la seva manca d’entusiasme fent la taral·la. També Elisenda Pérez, nedadora olímpica a Barcelona, va explicar com en els Jocs del Mediterrani del 1991 es va desmaiar just després de guanyar 400 m estils i “vaig haver de sentir l’himne del país que no em representa des d’una llitera”. Totes les parelles en fase de divorci tenen llistes de greuges. Negar-los és la pitjor manera d’afrontar la situació. Només l’agreuja.
Col·lectiu La Natació Catalana per la Independència 